La cremada

La cremada


El 1940, Badalona, com la resta de Catalunya, estava immersa en una situació de depressió fruit de la Guerra Civil, que tot just havia acabat un any abans. Econòmicament, el municipi trigarà anys a recuperar-se; socialment, està totalment empobrida. És, doncs, una ciutat sense esma. Potser per aquest motiu, un grup d'esforçats badalonins administradors de la Confraria de Sant Anastasi, induït per l'historiador Josep Maria Cuyàs i Tolosa, decideixen inventar-se una nova tradició per revitalitzar la celebració de la diada del sant copatró de Badalona.

Cuyàs posa l'excusa història: mentre transcriu el Calaix de sastre del Baró de Maldà, una mena de diari que reflecteix fidelment i de manera consumista la vida quotidiana catalana i badalonina de finals del segle XVIII, troba un fragment que explica que el 8 de maig de 1785, festa del Roser, uns pescadors van cremar a la platja de Badalona, davant d'un públic nombrós, el que ell anomena, sense donar-ne més detalls, un figurón. Diversos historiadors i analistes de les tradicions catalenes han arribat a la conclusió que Maldà fa referència a un mascaró de proa que hauria quedat inservible. De l'anàlisi de les cròniques del baró -cap més vegada no en torna a parlar i, en canvi, sí que ho fa d'altres actes en els seus escrits-, es dedueix, però, que allò va ser un fet aïllat, com ell mateix ho consigna: <<[...] Sols en la vigília de esta festa de Sant Anastasi, en lo any que queda senyalat de 1875, segons notícia, puix que no ho vegí, sent los mariners y pescadors gent de tabola y tunanteria, calaren foch a un figurón, paraque se hi arreplagàs en la nit del 8 de Maig, diumenge, que fesyan la festa del Roser, amés de tots aquells y aquellas de Badalona, molta gent forastera dels pobles de Tiana, Sant Andreu de Palomar y de altres, per enfabarsi mirant la crema del tal figurón.>>

En qualsevol cas, Cuyàs, descobridor de les termes romanes i fundador del museu, ja ha trobat l'argument que justifica la tradició. Ara només cal posar-s'hi. Francesc de Paula Giró i Prat, amb l'ajut de Jaume Ribó Arenas i Damià Vergés Vallmajor, tots tres administradors de la Confraria de Sant Anastasi, són els encarregats del disseny i la construcció del primer dimoni, que es construeix al soterrani de la casa que Joaquim Castellsagué i Ventura, també administrador de la confraria, té al carrer de Francesc Layret. La primera Cremada, segons consta en el programa de les Fiestas en honor del glorioso mártir San Anastasio, recollit per l'actual confraria, té lloc el dissabte 11 de 1940 a partir de les vuit del vespre, com a colofó de la passada de Sant Anastasi. El dimoni es crema, diu el programa, al carrer del Temple, a l'encreuament del carrer de Roca i Pi i l'esplanada de les excavacions arqueològiques. Com avui, la festa s'acaba amb un espectacle pirtotècnic. Així doncs, la Cremada sorgeix com un acte festiu lligat a una celebració de caire religiós impulsada per la Confraria de Sant Anastasi i el Gremi de Corders, del qual és patró el sant. L'èxit de la primera i les posteriors edicions és el que fa que vagi adquirint un caire més popular.

Durant els anys següents, i segons es recull a la Revista de Badalona, la Cremada es fa en dies diferens, a hores diferents, però sempre al voltant de la festa patronal. FIns al 1954, la Cremada es farà a l'esplanada de les excavacions -a partir dels treballs d'obertura de la carretera general, com explica Domènec Giro, es plantarà en una mena de rotonda enmig del vial-, amb l'excepció del 1943 i el 1945, les primeres vegades que es fa a la platja, lloc que serà l'emplaçament definitiu a partir de 1955.

L'any 1944, els encarregats de la programació suprimeixen la Cremada i la substitueixen per un festival de música que provoca la indignació popular i les crítiques de la premsa local i de la gent del món de la cultura. En un temps rècord, quatre anys, la Cremada està plenament consolidada, fins al punt de convertir-se en insubstituïble. Ho exemplifica aquesta carta oberta publicada a la Revista el 1944, en plena polèmica per la supressió de la Cremada, firmada per un tal Anastasio Badalona, que descriu l'ambient d'aquella nit com a argument per defensar-ne la continuïtat: <<[...] La Cremada del Dimoni era una autèntica festa de poble. Festa pública a què tot badaloní hi assistia amb entusiasme i amb els rostres alegres davant del tronar dels petards i de la lluminositat dels coets.>> La Cremada ja s'havia convertit en un punt de trobada de tota la ciutat.

Pel que fa als primers dimonis, se'n saben poques coses, i només hi ha imatges dels de 1940 i 1946; no serà fins al 1949 que hi haurà reproduccions fidels dels originals, fetes per Domènec Giró, i que es poden contemplar uns dies a l'any a casa seva en el marc de la campanya del Dia sense Cotxes organitzada per l'Associació de Veïns dels Centre. Els constructors dels primers dimonis es van espantar quan es van adonar que la cara del dimoni 1940, i la dels posteriors, tenia una semblança amb el pare de Lluís Maristany, aleshores agent honorari de la polícia i, a partir de l'octubre de 1945, alcalde del municipi. Sobre els següents, l'únic que se sap, segons explica la Confraria de Sant Anastasi, és que el 1941 els dimoniaires van fer servir dues figures de l'antic misteri de l'Esgarrapacristos convenientment guarnides com a dimonis. La confraria afronta les despeses de la festa patronal, i per tant també de la Cremada, fent una col·lecta popular anant casa per casa cada diumenge, de gener a maig, des de les Mallorquines fins a la zona dels quaranta pisos, al barri del Progrés.

A partir de 1949, Miquel Xirgu Subirà assumeix el disseny del dimoni, que fins aleshores havia estat a càrrer del mateix Francesc de Paula Giró, que també en feia la construcció ajudat pel seu fill Domènec a aprtir de 1947 -any en què el gremi de la indústria tèxtil també s'acull a la protecció de Sant Anastasi-. Domènec Giró se'n farà càrrec de la construcció a partir de 1949, malgrat que, segons consigna la confraria, en els programes de la festa, fins a 1951, encara hi figura el pare com a constructor.

El 1949 es crea el Patronat de Sant Anastasi, al qual s'encomana que porti a terme <>. El patronat acabarà essent monopolitzat per l'Ajuntament en l'època de Felipe Antoja, i la confraria quedarà gairebé desactivada, fins que el 1990 el mateix Ribó provoca un relleu generacional que la reactiva.

A partir de 1955, coincidint amb l'establiment definitiu de la Cremada a la Rambla, Miquel Xirgú Rico es fa càrrec del disseny, formant un llatg i fructífer tàndem amb Giró fill, al qual ajudaran durant dècades el fuster Salvador Giró, Joan Giró, Pere Cànoves i dos membres de la brigada municipal coneguts com Batista i El Mut. El tàndem dimoniaire haurà de suportar estoicament l'intervencionisme municipal, que deixa Xirgu fora de joc en diverses ocasions, però al qual sempre han d'acabar recorrent. El constructor haurà de lluitar de valent amb el consistori, que sempre negocia a la baixa el pressupost de la construcció. El primer de què es té constància documental és de 1959: el dimoni d'aquell any va costar 9.500 pessetes (57,09 euros). A partir de 1960, moment de l'aposta per una figura més gran, el dimoni passa a costar entre 20.000 i 30.000 pessetes (120,20 i 180,30 euros), i no serà fins als vuitanta que passarà a valer més de 200.000 pessetes (1.202,02 euros). Avui en dia costa uns 12.000 euros (1.996.632 pessetes). El 1973, però, l'Ajuntament franquista, que tant escatimava per a la Cremada, decideix llançar la casa per la finestra i encarrega a València una falla demoníaca per commemorar el XXI Centenari de Badalona. La falla provoca múltiples queixes. Fins i tot es pot llegir a La Voz de Badalona: <> L'autor de l'article, José María González Hidalgo, titulava l'article <>.

Bultó substueix Giró el 1990 en la construcció, i l'escenògraf Tero Guzman se'n fan càrrec definitivament a partir de 1994 i fins a l'actualitat. Guzmán modernitza el sistema constructiu -abans el dimoni es disposava a l'entorn d'un gran apl anomenat antena, i ara, en canvi, s'estructura en un sistema polièdric que crema amb més rapidesa-, i a partir d'ara el dimoni serà tot de fusta -ja era així els últims anys de Giró, per bé que al principi tambe s'havia usat guix i cartró.

La mort de Miquel Xirgu, el mestre dimoniaire per excel·lència, el 1997, deixa orfe el dimoni. A partir de 1999, l'Ajuntament convoca el concurs Crema'l Tu! -dotat amb un premi de 901,58 euros- per escollir el disseny del dimoni. El concurs s'ha anat refermant edició darrere edició i ha atret concursants prou diversos: des d'artistes professionals fins a pares i fills, passant pels joves dissenyadors.

La Cremada, declarada per la Generalitat festa d'interès turístic el 1991, és un dels símbols de la ciutat i una festa participativa, com ho demostra el fet que centenars d'escolars inverteixen setmanes a fer dimoniets que porten perquè siguin cremats a la falda de la importància figura -als anys quaranta i cinquanta, els nens hi portaven llenya.

Res no ha pogut malmetre la festa, ni tan sols la pluja que sempre acompanya la Cremada. El bé sempre triomfa. El dimoni sempre crema. Aquest és el seu destí.

[Text extret del llibre "El dimoni de Badalona" - 1. Els origens de la tradició - 2002]
 
Name
Email
Comment
Or visit this link or this one